Història del municipi

L’església Parroquial

L’església de les Preses i ja dedicada a Sant Pere, consta en el testament d’Elionardis, de l’any 922.

Aquella construcció s’ha d’imaginar en el mateix lloc que l’actual, com una de les petites esglésies preromàniques d’abans del segle X, que no solien pas fer amb materials de llarga durada. Han calgut moltes reformes, tant per conservar l’edifici en el mateix lloc com per adaptar-lo a les necessitats de cada moment.
Els terratrèmols de 1.427 i 1.428 van esfondrar la volta, i els murs van quedar força esquerdats. A començament del segle XIX es va construir el campanar de llevant, arranjar la façana i fer l’escalinata amb l’entrada principal actual. El 1.905 es va reformar el campanar existent i el 1.906 la façana i, es va començar el campanar de ponent, que es va acabar el 1.911.
El campanar sol ser un dels elements principals que identifiquen un poble. Una característica de les Preses és el fet que té dos campanars.
A partir de 1.939, es va començar una nova restauració de tota l’església.
Els últims anys s’han fet obres tenint en compte la conservació, l’estètica i les necessitats actuals. La creu gòtica de plata del segle XVI, que ja figurava en l’inventari d’objectes litúrgics de 1582, obra de l’argenter Olotí Gabriel Llombardia, presideix l’altar major.

Les Preses i Sant Benet de Bages

El lligam de les Preses amb Sant Benet de Bages ve dels primers moments de la fundació del monestir, a mitjans del segle X. Va ser una de les primeres donacions i la més important de les que van anar augmentant el patrimoni monacal. Aquest monestir del municipi de Sant Fruitós es troba a sis quilòmetres de Manresa i a dos de Navarcles.


Ricardis, o Ricarda, va heretar del seu primer espòs, Elionardis, tot el terreny alodial de les Preses i el Corb. El testament data de 922. La Paraula “alodial”, igualment com “alou”, significa que es tracta d’una propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial. Per tant, Ricarda no tenia cap impediment per fer donació d’aquestes terres. I així ho va fer, el 960, per col·laborar en el projecte del seu segon marit, Bernat Sala, Senyor d’Osor i Sant Hilari. Ja d’entrada, els monjos es van adonar de la dificultat per conrear les terres a mesura que augmentaven les donacions. Monjos i jornalers que vivien al monestir es van dedicar al cultiu de l’entorn.

El monestir va haver de fer front a diferents conflictes. Feia ben poc que Ricarda n’havia fet donació que el comte de Besalú, Sunifred, se’n va apoderar sense cap escrúpol. Encara que Sal·la e els monjos s’esforcessin perquè l’alou de les Preses i el Corb tornés a Sant Benet, no es va aconseguir fins al 971, quan el comte -bisbe Miró ho va restituir.

Després d’extingir-se el comtat de Besalú, els conflictes van anar apareixent, principalment amb els vescomtes de Bas. El 1835, després de períodes de friccions i d’altres d’avinentesa, pel decret de Medizábal que suprimia tots els ordes religiosos, el monestir va ser extingit després de ser assaltat i saquejat. S’havia acabat la senyoria de Sant Benet de Bages